Entrevista a Lourdes Joseph, voluntària de Lligams i treballadora de La Vinya

A la Lourdes Joseph sempre la trobareu traginant papers al despatx de Mare de Déu de Bellvitge, és una de les treballadores de l'entitat i també és una inesgotable voluntària del projecte "Lligams". 

Ens pots explicar el projecte en el qual fas de voluntària?

"Lligams" és un projecte que es va iniciar a la Fundació La Vinya en detectar un gran increment de soledat no desitjada en persones grans. En especial, vam detectar que una de les causes d'aquesta soledat són les barreres arquitectòniques, ja que els pisos de Bellvitge estan dissenyats de manera que l'ascensor queda entre planta i planta. La població del barri està envellint i es troba amb greus dificultats per sortir de casa seva. 

Aleshores es va crear aquest projecte en el que la persona voluntària es desplaça un cop per setmana a casa de la usuària, es crea un vincle i se l'acompanya, o també s'ajuda a aquesta persona a sortir de casa seva de manera que pugui socialitzar amb les seves veïnes.

Què et va inspirar/motivar a fer voluntariat a La Vinya?

La raó principal és la gran admiració que sento per la gent gran. Tan aviat com es va crear aquest projecte, vaig pensar que sent treballadora de la fundació i tenint tan a prop aquestes persones que necessiten de la nostra companyia, m'hi vaig implicar sense dubtar-ho.

Em pots explicar una experiència significativa que t'hagi inspirat?

Vull compartir el meu testimoni en l'acompanyament d'un usuari de Lligams. És llarg, ha hagut molta feina i molts entrebancs. Jo com a voluntària l’he viscut molt de prop, de fet l’he estimat i l’estimo. La Vinya sempre m’ha acompanyat, s’ha fet present  i jo l’he interioritzar a la meva vida diària. 

Ell pertany a una família totalment desestructurada des de la seva infantesa, no només ell sinó tota la família. Amb un entorn familiar existent  i proper d’ubicació , està  totalment  abandonat . Vaig començar acompanyant a la mare, una dona que va patir molts abusos i que finalment va decidir abandonar la seva vida, una vida d’etern dolor. Es va quedar totalment sol a casa seva i vaig seguir fent l’acompanyament. 

El que va començar sent una companyia d’un cop per setmana, ha acabat sent una implicació en tots els aspectes. No podia ser d’una altre manera, tant pel que fa l’ideari de la Fundació, com el meu com a persona i com a cristiana. 

Ell vivia amb totes les pobreses i violències que a una persona la pot degradar en la seva totalitat. Nomes li restava viure el carrer, només li quedava un pas. Violència verbal, de menyspreu, d’abandonament total per part de la família, sobre tot la més propera, violència de soledat, de deixadesa, de malaltia, de funcionalitat, mèdica, d'habitatge, d’higiene, d’alimentació, de primeres cures, de barreres arquitectòniques, robatoris familiars, d’un pis amb una deixadesa íntegra... Cec, cames amputades, moltes malalties, caigudes, medicalitzat per moltes patologies, ingressos hospitalaris de pocs dies i un cop estabilitzat de nou a casa i així repetidament amb un seguiment mèdic i  institucional mínim.

La lluita amb les Institucions oficials i Centres Sanitaris perquè tingués un acompanyament bàsic i necessari  en el seu domicili tant de cura personal, mèdica i de primeres necessitats ha estat un malson. Finalment s’ha aconseguit una plaça en una residència, però quan les condicions han sigut molt extremes tant de salut, com de l'entorn.  Amb les diferents institucions governamentals no existeix coordinació, no treballen a nivell transversal, és  precari i no hi ha recursos.

Durant la pandèmia vam haver d’enginyar-nos-les perquè sentis algú a prop i fos atès, gràcies a l’ajut d’una persona de cor gran, veïna seva i de la Parròquia, a qui li estem molt agraïdes. 

Hem fet un camí molt persistent fins aconseguir una mica d’estabilitat i dignitat en tots els sentits, les visites a casa seva, a l’hospital, al sociosanitari i ara a la residència son constants. El més impactant es la degradació i la soledat.  La seva família només ha intervingut per poder  extreure econòmicament algun recull, d’aquí he rebut crits, missatges violents i amenaces. 

Hem hagut de trencar barreres que no ens pertocaven amb un entorn ple de contradiccions, però hem prioritzar el seu benestar,  això a mi personalment m’ha suposat haver de saltar-me moltes barreres per lluitar per una vida digna i justa.  Fins el punt d’involucrar els meus fills, marit i família, on ell ha trobat un lloc d’estima. Ha sigut un testimoni pel meu propi entorn i en especial pels meus fills. Visites els dies de Nadal, petits detalls, veure el sol, moltes visites, l’aire del carrer, una veu a l’altra banda, trucades en la qual li he cantat, explicat acudits, discutit de política... i fins i tot la meva filla li va dedicar un ball a la Universitat i va fer un treball de recerca amb el seu consentiment i amb la pantalla de color negre de fons. 

Ara tot i està molt resignat viu a la residencia per sempre, trist per haver deixat totes les seves coses personals i sentir-se abandonat per la seva pròpia família. El seu dia és molt limitat, fosc i en un entorn poc atractiu i trist, però molt cuidat i rebent atenció. Actualment estem en contacte amb la treballadora social d'una entitat, que també s’ha involucrat molt per poder trobar eines d’autonomia i acompanyament. Tot i que els dies són llargs i eterns per ell, espera amb il·lusió els dimarts que vingui la Lurdes. Li porto la truita de patates, la cocacola zero, juguem i el primer que fem és fer-nos una forta abraçada, de les que curen, les que et fan sentir estimat i et diuen gràcies per ser aquí...  Em sent i ja obre els braços i em fa petons.  

Nomes desitja la mà de La Vinya, la meva, la dels meus fills, marit, germans i família, hem fet un gran equip. 

Formula un desig per La Vinya, pels propers 25 anys

Estimar, estimar, estimar.